Le Croupier

La Festé

Nou espectacle

Deu anys, cinc discos, centenars de concerts en barraques, circs i presons, una seixantena de cançons a la recerca d’un estil propi (que mai han arribat a trobar...), sis mànagers, quaranta tècnics, vuit fans, tres vedets, dos malentesos amb la policia i un mugró extirpat… A Le Croupier no els hi falten motius per tancar una etapa i fer allò que fan la majoria de bandes guais quan ja no s’agraden: dir adéu amb un últim concert d’autobombo...

L’octubre de 2018, després de 10 anys de carrera, Le Croupier va celebrar el seu concert de comiat a l’Auditori de Girona. S’acabava una etapa. Plegaven. Tots els grans artistes ho fan en un moment o altre de la seva carrera; en teoria és una bona operació de màrqueting. Però Le Croupier anava de farol i van perdre la partida. El concert va ser un desastre descomunal. El pitjor bolo de les seves vides: bronques a l'escenari, camerinos destrossats, l’escenografia trinxada... I encara hi havia molt més en joc: L’amistat entre els seus components s’aguantava d’un fil. Després d’aquell desastre, Le Croupier es planteja si no seria millor tornar enrere, intentar modificar el passat, reinventar aquell episodi i acabar les coses bé, com amics. El temps és capriciós. I l’èxit encara més. És això el que els porta fins a casa vostra. Si triomfen a la vostra ciutat, potser continuaran la gira de concerts de comiat que tenien emparaulada. Si fracassen, tindreu el privilegi de ser el darrer públic que riu amb Le Croupier i el seu esbojarrat concert teatralitzat farcit de comèdia, rock’n’roll, cabaret i cuplets.

Le Croupier

Le Croupier és un banda musical que va néixer a la Cellera de Ter (Girona) al 2007, quan Carles Cors (músic i actor) decideix donar forma a les seves cançons amb la complicitat del productor i amic Marc Parrot.
Després de tres discos amb temes propis: Me han dicho que... (2008), Presunto Tocador (2010) i Lesió per tensió repetitiva (2013); al 2014 Le Croupier irromp en l’escena catalana amb l’espectacle musico-teatral “Esperança Dinamita”, una viatge al Paral·lel de principis de XX que recupera un bon grapat dels cuplets que sonaven a l’emblemàtica avinguda barcelonina. El muntatge, dirigit per Xavier Pujolràs i que va comptar amb la col·laboració especial de Mont Plans, es passeja durant gairebé dos anys pels millors teatres i festivals de Catalunya, amb un èxit considerable tan de públic com de crítica. Però no tot van ser flors i violes...
La inesperada denúncia per mentides i malbaratament de fons públics per part d’un grup d’espectadors, va caure com una gerra d’aigua freda damunt la banda gironina, fins al punt que ara, una sentència judicial obliga a Le Croupier a reparar els danys morals causats recuperant, per aquesta ocasió, un altre d’aquells gèneres que tantes coses ens expliquen del passat més recent del nostre país: la Sarsuela catalana.
Aquest nou espectacle, dirigit per Mont Plans i seguint la fórmula de teatre musical iniciada a “Esperança Dinamita”, es va estrenar al Teatre Municipal de Girona dins la programació del Festival Temporada Alta 2016, i seguidament va ser presentat al Teatre El Molino de Barcelona per donar així el tret de sortida a la gira 2017, on podrem veure "Dinamita la Sarsuela" per diferents teatres i auditoris d'arreu del país!

Aina Sánchez

Aina Sánchez Cuscó va estudiar a l'Institut del Teatre, l'especialitat de Musical. Va obtenir la beca Prima de Teatro sobre Txèkhov a San Miniato (Itàlia). Finalitzà la seva llicenciatura a la Rose Brufrod College de Londres. Va estudiar doblatge a la Escuela de Doblaje de Barcelona. Continuà la seva formació musical amb Mario Detri i Alfonso Casado especialitzats en Steven Sondheim. Ha treballat com a cantant professional en creuers, sales de ball, concerts i espectacles. Ha actuat en obres teatrals com: Vida Privada dirigida per Xavier Albertí al Teatre Lliure, Llibertat dirigida per Josep Maria Mestres al Teatre Nacional de Catalunya, el musical OnzeNouCatorze dirigit per Pere Planella, estrenat al Born Centre Cultural i de gira per Catalunya, Safari Pitarra dirigida per Jordi Oriol i Josep Pedrals al Teatre Nacional de Catalunya, el musical Fang i Setge dirigit per Joan Font i musicat per Salvador Brotons al teatre Victòria, l'Hort de les Oliveres, de Narcís Comadira dirigida per Xavier Albertí també al TNC. Actualment està assajant Les Noces de Fígaro de Beaumarchais dirigida per Lluis Homar, al Teatre Lliure. I forma part de les produccions musicals de Le Croupier desde 2014. Ha posat veu a documentals i ha estat narradora dels audiollibres de música de la Vicens Vives.

Oriol Genís

Nascut a Badalona l’any 1950 i vaig estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona on vaig acabar el 1977. Les primeres experiències teatrals van ser a les companyies La Trepa i U de Cuc. He fundat diverses companyies: Terrabastall-Tall-Ball-Ventall, Teatre de l’Àngel, Teatre al Ring, Teatre de Calaix i L'Arrencacors. Sempre amb idees de lligar la paraula amb el cant i fer teatre de cabaret. Tot i que finalment també he ancorat en el teatre de la paraula. Els directors amb els que he treballat han estat: Domingo Robles, Carlo Formigoni, Joan Ollé, Mario Gas, Carlota Subirós, Helena Tornero, Josep Maria Miró, Manel Dueso, Albert Arribas, Alícia Gorina, Jordi Oriol, Marc Rosich, José Martret, entre d’altres. Xavier Albertí ha estat el meu mentor especial, el que m'ha donat les eines més fructíferes del meu ofici. Els muntages que m'han fet vibrar: PPP, Crónica sentimental de España, Sweeney Todd, Vida privada, La corte del Faraón, Pinsans i caderneres, Genet-les criades, Boris Vian, constructor d’imperis, Pulsió, Gang Bang, Doña Rosita la soltera, L’ home de teatre, T-Error, L’ hort de les oliveres, F.R.A.U./La caça de l´home, No parlis amb estranys, La fragilitat dels verbs transitius, El tiet Vània, El carrer Franklin, Kabarett-Protokoll, Qué fue de Andrés Villarrosa?, i ara Ricard III. Vespres de la Beata Verge ocupa un capítol especial i entranyable en la meva carrera. Començo també un nou camí amb Le Croupier i la Dorita Falcó.

Fitxa artística

Equip artístic i tècnic

Le Croupier
Carles Cors: Veu
Faló Garcia: Guitarres i cors
Xevi Quiño: Bateries i cors
Toni Huertas: Piano i teclats
David Benítez: Contrabaix
Josep Picot: Trompeta
Raúl Sànchez: Trombó i fiscorn

Actors/Cantants
Aina Sánchez
Roberto G. Alonso

Mont Plans: Direcció escènica
art estudi (David Faüchs i Fanny Espinet): Escenografia, vestuari, grafisme i fotografia
Roberto G. Alonso: Coreografia
Albert Blanch: Realització documental
Albert Cortada: Disseny sonor
Àngel Puertas: Disseny de llum

Agenda

Properes funcions de Dinamita la Sarsuela

-Espectacle "La Festé" el dia 24 de febrer a les 18h al Teatre de Bescanó. [Més info]


Funcions passades

-Espectacle "Esperança Dinamita" a Garcia (Tarragona) el dia 20 de gener a les 18h.

-Espectacle "La Festé" a El Molino de Barcelona els diumenges 11, 18 i 25 de novembre a les 12h.

-Estrena de "La Festé" el dia 20 d'octubre a les 20.30h a l'Auditori de Girona.

Xarxes Socials

Segueix-nos

Abans...

Tot el que Le Croupier ha fet fins al moment

  • Dinamita la Sarsuela

    Amb “Esperança Dinamita”, el seu aplaudit espectacle anterior, Le Croupier va obrir la porta als cuplets tot reivindicant la figura de l’enigmàtica vedet que donava nom al muntatge. Però no tot van ser flors i violes. La inesperada denúncia per mentides i malbaratament de fons públics per part d’un grup d’espectadors, va caure com una gerra d’aigua freda damunt la banda gironina, fins al punt que ara, una sentència judicial obliga a Le Croupier a reparar els danys morals causats recuperant, per aquesta ocasió, un altre d’aquells gèneres que tantes coses ens expliquen del passat més recent del nostre país: la Sarsuela catalana.

  • Esperança Dinamita

    (Música Global 2014)

    Des de finals del sXIX fins a l’inici de la Guerra Civil espanyola, el Paral·lel de Barcelona es va convertir en una autèntica olla a pressió de l’espectacle, bressol del gènere de la revista.
    Ara Le Croupier, tot reivindicant la figura d’Esperança Dinamita (una de les vedets més populars i controvertida en els seus dies, i més desconeguda en els nostres per la seva sobtada desaparició) s’ha proposat tornar a donar vida a aquestes cançons, passant pel seu particular sedàs velles partitures de l’època que avui són retrats impagables d’un període cabdal en la història del nostre país.

  • Lesió per tensió repetitiva

    (Música Global 2013)

    Després de la bona acollida dels seus dos discos en castellà (me han dicho que… i Presunto Tocador), Le Croupier canvia de llengua, de muda i d’actitud, probablement fruit d’una evolució natural del propi artista. En aquesta ocasió el músic gironí Carles Cors i la seva inestimable trouppe s'allunyen de personatges, es despullen de ruletes i ens mostren la seva cara més personal, sense deixar de banda les tímbriques cabareteres i circenses, però des d’un prisme narrativament més instrospectiu.

  • Presunto tocador

    (Mass Records 2010)

    Deixem-nos portar per les melodies i la particular mescla de sons d’aquest cantautor mag, nascut en terres gironines sota el nom de Carles Cors i que, rodejat d’una banda exquisida, treu del seu barret de copa encantadors contes de personatges simbòlics, grans homes orquestra, i imatges de buscada estètica, com les sàvies cures de metges especialistes en totes les parts del cos que no troben l’alleujament contra el dolor humà.

  • Me han dicho que...

    (Mass Records 2008)

    Facin les seves apostes! La petita esfera de marfil ha començat a rodolar amb "me han dicho que...", el primer disc de Le Croupier, produït per Marc Parrot. Gravat i mesclat a "Grabaciones Silvestres" durant l’estiu i la primavera de 2007, "me han dicho que..." mostra les onze primeres jugades d’aquest crupier d’històries; onze vides recollides a l’atzar.

Contractació

Vols contractar el nostre espectacle?

Pots contactar directament amb la Laura Perramon Bach a través de l'adreça management@lecroupier.cat o el telèfon 677 756 384, i si ho prefereixes pots omplir el següent formulari: